Fer de primer de cordada

De vegades algú que no escala o que ni tan sols fa muntanya veu uns sonats penjats dalt una paret i es pregunta moltes coses... de vegades no...

De vegades algú amb una mica més d'interès es pregunta més coses, i potser, i només potser algú es pot preguntar què se sent quan vas de primer escalant...
Abans de res cal explicar què és anar de primer per mi. El que intentaré exposar son evidentment les meves vivències personals, les meves experiències barrejades amb la meva essència i la meva particular forma de viure i veure les coses.

Quan parlo d'anar de primer, ho puc aplicar a qualsevol disciplina de l'escalada, ja sigui esportiva, ja sigui via llarga, ja sigui en gel o fent alpinisme entre d'altres... Evidentment hi ha moltes diferències, però crec que una petita essència comuna sí que es pot donar.

Per fer la meva exposició, em basaré en una experiència que vaig tenir l'any passat a la via Estasen del Pedraforca, amb dos bons amics que volien viure una aventura en paret per primer cop.

Jo per aquella època no anava del tot fi de cap, diguem que diverses coses m'havien afectat prou com per poder dir que el “coco” no anava centrat ni corria a la velocitat desitjada. Però com soc jo, vaig prendre-ho com un repte personal per fer un pas endavant i posar-lo a lloc...

Eus aquí el meu relat...

Ja quan arribes el dia abans i et vas acostant, quan divises la silueta inconfusible del Pedraforca, notes el cor com s'accelera, com quelcom dins teu es desperta, i el cap va començant a preparar càpsules de sensacions per disparar. I estàs allà, dormint sobre un prat d'herba verda i fresca, el teu cap comença el procés de anar-se fent a la idea de tot el que esdevindrà. Notes els nervis com comencen a dir “epp, que som aquí!!”... Intentes no pensar massa, intentes convencer-te que serà senzill, intentes imaginar que tot sortirà bé, i en el fons simplement intentes creure't que seràs capaç de fer-ho mentre vas visualitzant un història possible del que el dia següent serà. Evidentment vols gaudir de la via, de la roca, de la companyia...

I vas a dormir, o si més no a intentar-ho, vas i t'estires mentre les teves pors i les angoixes comencen a despertar-se, i es barregen amb les ganes d'aventura i les il·lusions. Et fiques dins el sac, tot buscant el confort necessari per intentar adormir-te però et costa. Els somnis fan la resta durant la nit...

El despertador sona quan encara no ha sortit el sol, i de fet no hi ha gaire claror, tot i que entre els arbres ja comencen a observar-se les ombres de les primeres llums, barrejades amb la frescor de la rosada matinal. Llavors ets conscient de que els nervis estan allà, encara continguts, i mentre tornes del teu món de somnis, comences a ser conscient que serà un dia ple d'emocions, incertesa i aventura.

Ja tot va a un altre ritme... recollir el campament, esmorzar, preparar la motxilla amb el material... Veus que vas comentant en broma amb els companys, però tots tenim aquell cuquet dins que va fent de les seves...

Enfilem amb el cotxe les poques corbes que manquen fins el pàrquing, i comencem a enfilar el camí d'aproximació carregats de material, nervis i il·lusions...

Vas enfilant mentrestant els nervis ja van guanyant per dins la batalla, o això perceps.

I de cop, sense saber com, ja ets a peu de via, i saps que ha arribat el moment...

En el cas que ens ocupa, primer cal superar un petit llarg en diedre, que vam fer amb les bambes i sense encordar-nos, per anar obrint boca...

i estem ja al costat de la roca que indica l'inici de la via... Veig la paret, veig el recorregut...

Dins meu és com si alguna cosa volgués frenar el moment, per retardar l'inici, però alhora vol accelerar-ho per començar ja, i la respiració, la respiració de tant en tant és profunda, i s'entretalla dels propis nervis. Vull començar ja a pujar a notar el tacte de la roca sota els meus dits, vull que les meves mans apretin amb força aquests cantos que semblen bons tot i que alhora fràgils.

Ens anem encordant, ja es fa evident el moment, primer una corda per l'anella ventral després l'altre... els peus de gat, el material a punt, la motxilla posada i tots tres amb un somriure tímid però irreprimible a la cara...

I per fi, ja està, poso el primer peu i allargo la mà per agafar-me... és com si sabés que ja no hi ha retorn, com si tot el que fins aquell moment m'empenyia cap a terra, em refrenava, em retenia, de cop, m'empeny cap amunt. I notes el tacte dolç de la pedra, notes com la mà aplica la força que creu per poder fer el pas, tot calculant mentalment si serà l'adequada, tot visualitzant el següent pas, tot pensant... la via son 700m de recorregut.. jeje I un somriure t'envaeix per dins i per fora, ets feliç, estàs content, no vols ser a cap altre lloc...

La via de per sí ja és prou atractiva, tot i que no passa de IV, però té una bona sensació de paret, de pati, d'aventura, de descobertes...

Ja des d'el primer metre entens la via, vas avançant tot mirant amb deteniment cada pas, cada lloc on t'agafes, cada lloc on col·loques un peu. El cap es va situant a lloc, i va mirant avall conforme vaig pujant. El que fins fa uns instants era el terra ferm, ara passa a ser un lloc on els companys esperen el seu torn per endinsar-se en terreny de somnis, de noves sensacions, de fluir amb la roca i formar part d'ella...

Vaig avançant amb compte, ja que la roca de vegades està trencada i cal anar amb mil ulls. Una relliscada seria fatal, en soc conscient, i en pensar-ho el cor s'accelera i les mans i braços exerceixen més força de la necessària. Tot el cos es contrau, i el cap envia el senyal de calma en un no res. No cal posar-se nerviós, pots... pots fer-ho amb calma i sense por. I de cop tot canvia de color, notes una lleugeresa especial, tot està en harmonia, tot va sol. I no trobes a faltar els seguros que probablement serien normals, i no tens la necessitat de col·locar-los tampoc, sinó al contrari, de progressar i anar més amunt, sense assegurar-te, sense pensar en cap caiguda, simplement fluint amb la roca, en pau, amb una sensació de complicitat amb la via i amb tu mateix. Et sents especial per poder seguir escalant així, per poder controlar la por, la que en tantes ocasions ens fa la guitza... Però aquí no, aquí la puc controlar i en soc amo i senyor, sigui o no cert, però la simple sensació m'ajuda a controlar els meus impulsos i les meves sensacions es multipliquen. Miro avall, ja porto uns 40m i només he posat un sol seguro, però això ara és secundari, ja que tinc tan i tan clar que no es pot caure...

En un moment donat un peu rellisca, però tot el cos reacciona. Ho pots controlar, sempre amb la regla dels tres punts de recolzament. No ha estat res, tornes a concentrar-te i amunt, amb decisió, com en una màquina on tot està engranat perfectament.

La felicitat s'instal·la dins meu, m'omple del tot d'una alegria calmada que circula per tot el cos, i el cap, el cap està a ple rendiment, gaudint com en un orgasme interminable de plaer continuat, però controlat, sempre controlat...

Llavors és quan miro endins, tan endins com soc capaç i em trobo a mi mateix, em reconec, m'estimo, em sento jo mateix, amb una capacitat tan immensa de formar part de la muntanya com mai he pogut imaginar. Aquest soc jo de veritat, sense cap màscara, mirant als ulls a la meva consciència i descobrint cada racó de la meva ànima...

Aquí puc ser jo de veritat, avançant per la paret, assolint aquests 700m de recorregut fins arribar al cim, amb una barreja d'emocions que fan que contingui alguna llàgrima de felicitat en arribar-hi i poder compartir-ho amb mi, amb els companys i amb la pròpia muntanya, que ens ha donat permís per coronar-la... Gràcies. Moltes gràcies a tot i tothom per poder tornar a sentir això, per poder fer realitat els meus somnis i poder mirar-me a la cara, als ulls endins, ben endins...

Això és una petita pinzellada del que sento en fer de primer en una via de les que m'agraden de veritat... Soc jo, soc feliç... Això és per mi anar de primer, escalar, sentir-me viu...

Tecnologia i muntanya...

Font: © Editorial Desnivel

http://desnivel.com/material/noticias/apps-para-smartphones-que-se-hacen-pasar-falsamente-por-transceptores-de-avalanchas

Vivim en un mon ple de tecnologia. N'hi ha de bona i de dolenta, d'útil i d'inútil. De la que et pots refiar i de la que et fa perdre el temps.
I està molt bé poder tenir un recolzament en aquesta tecnologia, la bona i fiable, evidentment, per les nostres activitats a la muntanya, però em sorgeixen diversos dubtes al respecte.
Cal suposar que la tecnologia està al nostre servei i no a l'inrevés, i per tant que mai hem de dependre d'ella, sinó que l'hem de controlar nosaltres.
Per això quan observo el meu entorn, quan surto a la muntanya, sigui de l'estil que sigui em pregunto si totes aquestes persones que em trobo carregats amb GPS de totes mides i models, que sempre van buscant cobertura, controlen la tecnologia o més aviat depenen d'ella.
Soc de la vella escola, ho reconec, dels que de petit va aprendre amb el pare a fer servir una brúixola, dels que es quedava encantat mirant un mapa i veient dins el meu cap com les corbes de nivell s'anaven alçant per modelar el relleu per on anàvem a caminar. Suposo que és una de les coses que més recalco amb els grups amb que vaig a la muntanya, i que més riure pot fer als més tecnològics. Però no ens enganyem, orientar-se és imprescindible, i no precisament amb el GPS.
Hi ha infinitat de tècniques per fer-ho, i crec convenient com a mínim conèixer-les, per no passar de l'opció GPS a la del 112 immediatament.

Recordo de petit quan no existien les ultratrail, ni les ironman, però sí les marxes de regularitat, d'atzimuts, Dufour, coordenades i demés, i com participant aprenies com si res a orientar-te, a saber portar un ritme constant, a conèixer el perfil i la dificultat dels recorreguts, a llegir un mapa, a valorar els desnivells, les distàncies i a escollir per on anar sense cap necessitat de tenir una marca cada 15 metres. Però els temps han canviat i avui en dia es valora més el temps emprat que no pas els coneixement que et pugui aportar una cursa.

No puc entendre que ningú vagi a fer una excursió ni que sigui pel Montseny, i que no porti un mapa i una brúixola. Ja no diré res del que s'aventuren pel pirineu diguem-ne “en boles”, i només amb un GPS. Serà que les piles no fallen mai... o clar, que hi ha més piles, segones bateries, carregadors solars, apps per smartphones, i demés tecnologies... No dic pas que no serveixin, sinó que la dependència a les mateixes pot portar a augmentar el risc i el perill d'una sortida, i sincerament des del meu humil punt de vista, això és una acció negligent en cas de rescat, i caldria cobrar aquest tipus de rescat. No només cal preparació física, sinó també formació en d'altres àmbits com aquest, la orientació i lectura del terreny és bàsica i imprescindible, i més tenint en compte el nostre clima tan variable.

Veient aquesta notícia de Desnivel, m'entra la por al cos... Ara substituirem els sistemes Arva per aplicacions pel mòbil i la liarem del tot. No confonguem pas, que una cosa no te res a veure amb l'altre. Si ens fa gràcia clar que en podem descarregar l'aplicació, però no podem dependre d'ella. A la muntanya, cal anar amb uns mínims de seguretat, i no pas depenent d'una aplicació de mòbil.
Sobretot cal remarcar això a les persones que s'inicien, ja que poden caure en el greu error de pensar que com és més econòmic, això que s'estalvien, però sense valorar la pèrdua total de seguretat en la sortida. Siguem previsors, conscients, i ajudem-nos entre tots, així que tinguem cura dels que comencen, com nosaltres quan algú de forma altruista ens va ensenyar a moure'ns per la muntanya. No volguem correr abans d'aprendre a caminar, anem pas a pas, que cal anar aprenent i interioritzant i assumint conceptes per poder agafar experiència a la muntanya...

La meva forma d'entendre l'escalada...

Necessito escalar...

Veig qualsevol videu d'escalada i el meu cap ja està viatjant sense mi...

Fa 20 anys que escalo. Per ser correctes diré que fa 20 anys que vaig descobrir l'escalada. Mai m'he considerat escalador, no m'agrada encasillar-me i cadascú li pot donar un sentit diferent al simple fet de dir “soc escalador”. Però si diré que amb el pas dels anys, amb temporades de parada, de més canya i d'anar fent, he aprés moltes coses de tots els companys de cordada amb que he compartit patiments i glòries, però sobretot he aprés molt de totes les pedres que els meus dits han tocat. La muntanya en general et parla, et transmet, però quan escales, si ho fas com en el meu cas, per gaudir, sense importar el grau ni la dificultat, la roca t'atrau de tal forma que arriba un moment en que hi parles, i et respon. És un diàleg a tres bandes, en el que parles amb la roca i amb tu mateix, intentes agafar forces, confiar en que seràs capaç, obligar-te a superar les teves pors, els teus monstres particulars, els fantasmes que t'atabalen en la rutina diària...

Escalant a agulles a Montserrat. 1996

És fent muntanya on m'he conegut de veritat. Però és especialment escalant on he pogut enfrontar-me de cara a la part més fosca de mi mateix, la pròpia força que tenim per autoenganyar-nos de qualsevol cosa, la que ens fa creu-re que no estem preparats, que no som capaços, que no podem, que hem d'abandonar, que no cal intentar el pas quan l'últim seguro està a 6 o 7 metres per sota, el següent està a 6 o 7 metres per sobre, i tot i ser poca la dificultat, el grau d'exposició i compromís és alt. El cap treu fum, no para d'enviar-te missatges de perill, de que pensis en el pati que hi ha a sota, en que si caus, et faràs mal, en que és segur que si ho intentes cauràs, i fins i tot t'envia reproduccions de la caiguda en forma d'imatges, de totes les possibles formes de caure... Però és llavors quan més he aprés a gaudir de l'escalada, quan vas pujant i ja veus el pas o el tram on saps que aquest enfrontament es donarà, on caldrà mirar endins, directe als ulls, i treu-re tot allò que ens fa ser com som, tot l'esperit de lluita, totes les ganes de millorar, de sentir-se viu, de ser un mateix, de guanyar la batalla, d'aconseguir ser qui vols ser, de creu-re en un mateix, de pensar que tot és possible si s'hi creu amb prou força, d'aconseguir mantenir la respiració, de concentrar-se i avançar pas a pas, amb calma, amb seguretat, amb control sobre un mateix...
També cal dir que hi ha un moment per cada cosa i cada cosa te un moment, i cal diferenciar entre l'escalada esportiva, la de via llarga i la clàssica, però sobre això ja faré un altre post...
Evidentment el risc hi és, però en realitat l'experiència ens dona recursos per creu-re que el controlem, i sobretot la forma de pensar i els valors ajuden molt. Ser conscient que hi ha aquest risc i que hi ha la possibilitat de caure i fer-se mal, i assumir-ho com a cosa normal pel fet que hi ha més a guanyar que no pas a perdre, ajuda a integrar aquest risc en la pròpia escalada com a forma de viure, més que no pas com a esport.

Segon llarg de la via Navarro a la Roca dels Arcs - Vilanova de Meià. 2013.

Jo, personalment, em sento orgullós de pensar així, i de conèixer persones que comparteixen aquesta filosofia. El dia a dia, implica que el temps va passant, i quasi sense adonar-me'n miro enrera i m'observo en batalles passades, tot intentant aprendre dels errors i creixent sobretot com a persona. L'escalada m'ha fer créixer, i ho continua fent, sense cap dubte. És tan senzill traslladar les pròpies pors del dia a dia a una d'aquestes batalles enmig de la paret... I allà estas tu sol amb la roca, lluitant contra tu mateix, aprenent a superar el que sigui, confiant del tot en qui t'assegura a l'altre extrem de la corda, i sobretot confiant en tu mateix.
Evidentment hi ha qui entendrà l'escalada de moltes altres formes, com a esport, com a competició, com a lluita contra la pròpia roca,... i evidentment son totes igual de vàlides que la meva forma de viure l'escalada...

Jo no vull viure per escalar, vull escalar per sentir-me viu, vull que cada segon sigui irrepetible, vull conversar amb la roca i sentir-me lliure i feliç amb mi mateix i amb qui compateixo aquesta forma d'entendre la muntanya i l'escalada com a forma de viure la vida.
Ja tinc ganes de tocar roca de nou...

Parcs Nacionals o Parcs Temàtics?

Fa pocs dies es va dur a terme a la població de Benasque una consulta popular sobre si l'actual Parc Natural Posets-Maladeta s'havia de transformar en parc Nacional. El resultat va ser que no es volia que la transformació esdevingués una realitat.
El procés consultiu que sembla que va ser engegat des del mateix consistori municipal, sembla que no serà vinculant pel govern central, segons algunes veus, ja que sembla ser que hi ha interessos econòmics darrera de la iniciativa, com no...
Això possiblement deu tenir a veure amb la última reforma que s'ha proposat de Llei de Parcs Nacionals. Entre d'altres coses, aquesta reforma planteja la necessitat de creació de certes formes d'aprofitament dels Parcs per obtindre recursos econòmics. Això seria un primer pas per crear la Marca “Parques Nacionales”, a l'estil de “Paradores Nacionales”, per realitzar aquesta explotació dels recursos. Seria el primer pas per realitzar uns Parcs Temàtics, on l'interès de conservació mediambiental, si ve està recollit en les bases de creació dels Parcs Nacionals, es veuria directament atacada per la necessitat d'explotació. De fet ja existeix la Central de Reserves dels Parcs Nacionals, a la web del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, a l'estil de qualsevol agència de viatges.


El que fa més por de tot plegat, és que això ja no sigui una nova moda, sinó una nova forma d'explotació indiscriminada com a negoci, on els interessos econòmics passin per sobre de tot.
Només cal veure el resultat del PRUG (Pla Regulador d'Us i Gestió) del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que entre d'altres coses prohibeix l'ús de tendes per dormir, o els simple fet de poder fer vivac, deixant com a única possibilitat l'ús dels refugis establers, donant com a motiu el risc per la fragilitat del medi, i com a forma de preservació del mateix. Clar, que el mateix text permet la realització i comercialització de rutes com Carros de foc, o l'existència de vehicles/taxi 4x4 per accedir al Parc. Segurament els centenars de milers de persones que aniríem a fer vivac allà cada cap de setmana tenim una capacitat destructora i modificadora del medi molt superior als 4 gats que fan Carros de Foc, i ja no diguem a la minúscula quantitat de persones que hi accedeixen en taxi. Suposo que contaminen i modifiquen el medi molt més les bicicletes amb els seus grans pneumàtics, evidentment prohibides dins el Parc, que no pas els pneumàtics dels 4x4 que fan de taxi.
A banda de tot això, hi ha un fet que ha passat potser desapercebut, i és el de que amb aquesta proposta de modificació de la Llei, el Govern central es reserva el dret de poder diguem-ne passar a agafar les regnes de gestió del Parcs, per sobre de les institucions autonòmiques, i ja no diguem municipals.

Com sempre he dit, això és el principi del final... Quan realment vols conservar un lloc, el millor que pots fer, és no parlar-ne, fer veure que no existeix, evitar que la curiositat de les grans masses, inconscient d'on es fiquen, aliens a les realitats de la muntanya, faci que el que era un lloc paradisíac, un refugi de pau i calma, de muntanya pura i salvatge, esdevingui un circ on la manca de preparació, coneixements i equipament en condicions, contrasti radicalment amb les facilitats per accedir-hi. Deu ser que cal proveir els cossos d'emergències de figurants reals per realitzar les seves pràctiques...

Sigui com sigui, el que no m'agrada gens ni mica, com a persona que m'estimo profundament la muntanya, és veure com aquesta es prostitueix per uns interessos purament econòmics, que no mediambientals. I després som nosaltres els que danyem el medi, i els inconscient i imprudents, tot i formar-nos, tenir una assegurança i sobretot, estimar-nos profundament la nostra tan desitjada muntanya.
A veure on anirem a parar...

Pensaments i valors...

Fa molts dies que li dono voltes a escriure i publicar un blog, i al final, m'he decidit.
Potser serà la necessitat de deixar sortir alguna cosa, no ho tinc clar. El que sí se del cert, és que la meva opinió no serà compartida per tothom, al igual que jo no comparteixo totes les opinions que m'envolten.
Últimament m'estic adonant que el ritme que m'envolta és molt accelerat, i això no em passa només en un aspecte en concret, sinó que es podria dir que és generalitzat, i per tant també afecta al temps i espai que destino a la muntanya, i no pas com a esport, sinó com a part imprescindible de la meva vida, la meva essència i la meva forma de viure el meu temps.

No se ven bé què ens està passant, no se que ha fet que tot sigui com és, però el que sí puc afirmar, és que quelcom està succeint. Porto tota la vida fent muntanya, i com més avança el temps menys reconec els valors que em van transmetre de petit. En termes generals podria dir que hi ha un excés de pressa. No hi ha paciència, i la muntanya en demana molta. Cada cop veig més persones que sense cap base ni cap experiència, volen començar a fer alguna cosa de muntanya, i simplement es marquen com a fita un Pedraforca, un Aneto, o ves a saber quina animalada. Clar que son grans cims, imponents i amables, durs i complicats, però no son pas cims per iniciar-se.

Tothom vol començar per aquí, i anar tatxant cims de la llista. No ho entenc, la veritat. Que passa, que els cims de menys de 3000m son tots una merda?
On està la cultura de muntanya de veritat, la que ensenya uns valors entre persones, la que ensenya a compartir amb els amics i amb la pròpia muntanya? No és només la pressa, és també que les coses no es fan bé. Soc dels que pensa que no es pot anar als Alps sense passar molt de temps als Pirineus, i no pots anar a aquests sense haver passat molt de temps fent excursions pel Montseny, Montnegre,...
Qui es pensi que pot passar d'un gimnàs a un 3000m no entén pas que darrera la muntanya hi ha molt més que no pas pujar. L'objectiu principal no ha de ser arribar al cim, ni tornar-ne sa i estalvi, sinó més aviat la plenitud de la tranquil·litat de sentir-se bé amb un mateix tot integrant-se amb la muntanya, deixant que ella et mostri els seus secrets, deixant que t'ompli i et faci gaudir de cada racó del camí.
No hi ha lloc per més competició que la que en un moment donat hi pugui haver amb un mateix, però ha de ser sempre constructiva, per superar-se, no pas per rebaixar un temps com a única fita.
On estan els valors de compartir amb altres persones tot això? Llavors ens estranyem quan no hi ha la cultura de grup, la unitat necessària per fer que tot sigui més fàcil, i que es minimitzin els riscos. Sempre he sentit a dir que a la muntanya, s'ha d'anar al ritme del més lent, i sempre sense que aquest vagi ofegat. No puc entendre la necessitat de córrer, d'esgotar-se, d'arribar al límit, de pensar només en un mateix, i pretendre anar en grup. Crec que hi ha un moment per cada cosa, i cada cosa té un moment. Jo també he tingut la necessitat de desfogar-me molts cops, i he apretat com el que més, però no ho he fet en una sortida de grup, no he arrossegat a ningú per aquest camí.
També cal dir que les relacions entre persones sempre son complicades, i per tant, a la muntanya no serà cap excepció.

No se quina lectura fer de tot plegat, però a grans trets el que sí tinc clar és que els valors de de la tradició excursionista del nostre país, no passen per tenir pressa, anar sense preparació, sense coneixements, això sí, a l'última moda, ni passen per arribar el primer al cim i sentir-se millor que algú altre... Soc dels que pensa que compartir és estimar, i m'agrada anar a la muntanya per gaudir amb altres persones del moment, de l'espai, de cada instant i cada racó del camí, sigui quin sigui el camí, i tant valor té pujar un 4000 com fer una excursió per descobrir el Rasos de Peguera. De fet soc dels que pensa que la base del comportament a la muntanya, el saber anar en grup, el saber ajudar a qui ho necessita, el compartir, el gaudir, el saber portar un ritme o un altre, el saber com orientar-se, com reservar-se i com repartir els recursos, el simple fet de com fer-se una motxilla, no s'apren ni fent 3000mils ni apuntant-se a curses ni caminades de resistència.
Personalment, crec que anem molt malament..
I espero no ofendre a ningú amb aquesta opinió, tot i saber que això serà impossible... Soc conscient que soc jo el raro, simplement per una qüestió de quantitat de persones... Així no anem bé...