Fer de primer de cordada

De vegades algú que no escala o que ni tan sols fa muntanya veu uns sonats penjats dalt una paret i es pregunta moltes coses... de vegades no...

De vegades algú amb una mica més d'interès es pregunta més coses, i potser, i només potser algú es pot preguntar què se sent quan vas de primer escalant...
Abans de res cal explicar què és anar de primer per mi. El que intentaré exposar son evidentment les meves vivències personals, les meves experiències barrejades amb la meva essència i la meva particular forma de viure i veure les coses.

Quan parlo d'anar de primer, ho puc aplicar a qualsevol disciplina de l'escalada, ja sigui esportiva, ja sigui via llarga, ja sigui en gel o fent alpinisme entre d'altres... Evidentment hi ha moltes diferències, però crec que una petita essència comuna sí que es pot donar.

Per fer la meva exposició, em basaré en una experiència que vaig tenir l'any passat a la via Estasen del Pedraforca, amb dos bons amics que volien viure una aventura en paret per primer cop.

Jo per aquella època no anava del tot fi de cap, diguem que diverses coses m'havien afectat prou com per poder dir que el “coco” no anava centrat ni corria a la velocitat desitjada. Però com soc jo, vaig prendre-ho com un repte personal per fer un pas endavant i posar-lo a lloc...

Eus aquí el meu relat...

Ja quan arribes el dia abans i et vas acostant, quan divises la silueta inconfusible del Pedraforca, notes el cor com s'accelera, com quelcom dins teu es desperta, i el cap va començant a preparar càpsules de sensacions per disparar. I estàs allà, dormint sobre un prat d'herba verda i fresca, el teu cap comença el procés de anar-se fent a la idea de tot el que esdevindrà. Notes els nervis com comencen a dir “epp, que som aquí!!”... Intentes no pensar massa, intentes convencer-te que serà senzill, intentes imaginar que tot sortirà bé, i en el fons simplement intentes creure't que seràs capaç de fer-ho mentre vas visualitzant un història possible del que el dia següent serà. Evidentment vols gaudir de la via, de la roca, de la companyia...

I vas a dormir, o si més no a intentar-ho, vas i t'estires mentre les teves pors i les angoixes comencen a despertar-se, i es barregen amb les ganes d'aventura i les il·lusions. Et fiques dins el sac, tot buscant el confort necessari per intentar adormir-te però et costa. Els somnis fan la resta durant la nit...

El despertador sona quan encara no ha sortit el sol, i de fet no hi ha gaire claror, tot i que entre els arbres ja comencen a observar-se les ombres de les primeres llums, barrejades amb la frescor de la rosada matinal. Llavors ets conscient de que els nervis estan allà, encara continguts, i mentre tornes del teu món de somnis, comences a ser conscient que serà un dia ple d'emocions, incertesa i aventura.

Ja tot va a un altre ritme... recollir el campament, esmorzar, preparar la motxilla amb el material... Veus que vas comentant en broma amb els companys, però tots tenim aquell cuquet dins que va fent de les seves...

Enfilem amb el cotxe les poques corbes que manquen fins el pàrquing, i comencem a enfilar el camí d'aproximació carregats de material, nervis i il·lusions...

Vas enfilant mentrestant els nervis ja van guanyant per dins la batalla, o això perceps.

I de cop, sense saber com, ja ets a peu de via, i saps que ha arribat el moment...

En el cas que ens ocupa, primer cal superar un petit llarg en diedre, que vam fer amb les bambes i sense encordar-nos, per anar obrint boca...

i estem ja al costat de la roca que indica l'inici de la via... Veig la paret, veig el recorregut...

Dins meu és com si alguna cosa volgués frenar el moment, per retardar l'inici, però alhora vol accelerar-ho per començar ja, i la respiració, la respiració de tant en tant és profunda, i s'entretalla dels propis nervis. Vull començar ja a pujar a notar el tacte de la roca sota els meus dits, vull que les meves mans apretin amb força aquests cantos que semblen bons tot i que alhora fràgils.

Ens anem encordant, ja es fa evident el moment, primer una corda per l'anella ventral després l'altre... els peus de gat, el material a punt, la motxilla posada i tots tres amb un somriure tímid però irreprimible a la cara...

I per fi, ja està, poso el primer peu i allargo la mà per agafar-me... és com si sabés que ja no hi ha retorn, com si tot el que fins aquell moment m'empenyia cap a terra, em refrenava, em retenia, de cop, m'empeny cap amunt. I notes el tacte dolç de la pedra, notes com la mà aplica la força que creu per poder fer el pas, tot calculant mentalment si serà l'adequada, tot visualitzant el següent pas, tot pensant... la via son 700m de recorregut.. jeje I un somriure t'envaeix per dins i per fora, ets feliç, estàs content, no vols ser a cap altre lloc...

La via de per sí ja és prou atractiva, tot i que no passa de IV, però té una bona sensació de paret, de pati, d'aventura, de descobertes...

Ja des d'el primer metre entens la via, vas avançant tot mirant amb deteniment cada pas, cada lloc on t'agafes, cada lloc on col·loques un peu. El cap es va situant a lloc, i va mirant avall conforme vaig pujant. El que fins fa uns instants era el terra ferm, ara passa a ser un lloc on els companys esperen el seu torn per endinsar-se en terreny de somnis, de noves sensacions, de fluir amb la roca i formar part d'ella...

Vaig avançant amb compte, ja que la roca de vegades està trencada i cal anar amb mil ulls. Una relliscada seria fatal, en soc conscient, i en pensar-ho el cor s'accelera i les mans i braços exerceixen més força de la necessària. Tot el cos es contrau, i el cap envia el senyal de calma en un no res. No cal posar-se nerviós, pots... pots fer-ho amb calma i sense por. I de cop tot canvia de color, notes una lleugeresa especial, tot està en harmonia, tot va sol. I no trobes a faltar els seguros que probablement serien normals, i no tens la necessitat de col·locar-los tampoc, sinó al contrari, de progressar i anar més amunt, sense assegurar-te, sense pensar en cap caiguda, simplement fluint amb la roca, en pau, amb una sensació de complicitat amb la via i amb tu mateix. Et sents especial per poder seguir escalant així, per poder controlar la por, la que en tantes ocasions ens fa la guitza... Però aquí no, aquí la puc controlar i en soc amo i senyor, sigui o no cert, però la simple sensació m'ajuda a controlar els meus impulsos i les meves sensacions es multipliquen. Miro avall, ja porto uns 40m i només he posat un sol seguro, però això ara és secundari, ja que tinc tan i tan clar que no es pot caure...

En un moment donat un peu rellisca, però tot el cos reacciona. Ho pots controlar, sempre amb la regla dels tres punts de recolzament. No ha estat res, tornes a concentrar-te i amunt, amb decisió, com en una màquina on tot està engranat perfectament.

La felicitat s'instal·la dins meu, m'omple del tot d'una alegria calmada que circula per tot el cos, i el cap, el cap està a ple rendiment, gaudint com en un orgasme interminable de plaer continuat, però controlat, sempre controlat...

Llavors és quan miro endins, tan endins com soc capaç i em trobo a mi mateix, em reconec, m'estimo, em sento jo mateix, amb una capacitat tan immensa de formar part de la muntanya com mai he pogut imaginar. Aquest soc jo de veritat, sense cap màscara, mirant als ulls a la meva consciència i descobrint cada racó de la meva ànima...

Aquí puc ser jo de veritat, avançant per la paret, assolint aquests 700m de recorregut fins arribar al cim, amb una barreja d'emocions que fan que contingui alguna llàgrima de felicitat en arribar-hi i poder compartir-ho amb mi, amb els companys i amb la pròpia muntanya, que ens ha donat permís per coronar-la... Gràcies. Moltes gràcies a tot i tothom per poder tornar a sentir això, per poder fer realitat els meus somnis i poder mirar-me a la cara, als ulls endins, ben endins...

Això és una petita pinzellada del que sento en fer de primer en una via de les que m'agraden de veritat... Soc jo, soc feliç... Això és per mi anar de primer, escalar, sentir-me viu...