La meva forma d'entendre l'escalada...

Necessito escalar...

Veig qualsevol videu d'escalada i el meu cap ja està viatjant sense mi...

Fa 20 anys que escalo. Per ser correctes diré que fa 20 anys que vaig descobrir l'escalada. Mai m'he considerat escalador, no m'agrada encasillar-me i cadascú li pot donar un sentit diferent al simple fet de dir “soc escalador”. Però si diré que amb el pas dels anys, amb temporades de parada, de més canya i d'anar fent, he aprés moltes coses de tots els companys de cordada amb que he compartit patiments i glòries, però sobretot he aprés molt de totes les pedres que els meus dits han tocat. La muntanya en general et parla, et transmet, però quan escales, si ho fas com en el meu cas, per gaudir, sense importar el grau ni la dificultat, la roca t'atrau de tal forma que arriba un moment en que hi parles, i et respon. És un diàleg a tres bandes, en el que parles amb la roca i amb tu mateix, intentes agafar forces, confiar en que seràs capaç, obligar-te a superar les teves pors, els teus monstres particulars, els fantasmes que t'atabalen en la rutina diària...

Escalant a agulles a Montserrat. 1996

És fent muntanya on m'he conegut de veritat. Però és especialment escalant on he pogut enfrontar-me de cara a la part més fosca de mi mateix, la pròpia força que tenim per autoenganyar-nos de qualsevol cosa, la que ens fa creu-re que no estem preparats, que no som capaços, que no podem, que hem d'abandonar, que no cal intentar el pas quan l'últim seguro està a 6 o 7 metres per sota, el següent està a 6 o 7 metres per sobre, i tot i ser poca la dificultat, el grau d'exposició i compromís és alt. El cap treu fum, no para d'enviar-te missatges de perill, de que pensis en el pati que hi ha a sota, en que si caus, et faràs mal, en que és segur que si ho intentes cauràs, i fins i tot t'envia reproduccions de la caiguda en forma d'imatges, de totes les possibles formes de caure... Però és llavors quan més he aprés a gaudir de l'escalada, quan vas pujant i ja veus el pas o el tram on saps que aquest enfrontament es donarà, on caldrà mirar endins, directe als ulls, i treu-re tot allò que ens fa ser com som, tot l'esperit de lluita, totes les ganes de millorar, de sentir-se viu, de ser un mateix, de guanyar la batalla, d'aconseguir ser qui vols ser, de creu-re en un mateix, de pensar que tot és possible si s'hi creu amb prou força, d'aconseguir mantenir la respiració, de concentrar-se i avançar pas a pas, amb calma, amb seguretat, amb control sobre un mateix...
També cal dir que hi ha un moment per cada cosa i cada cosa te un moment, i cal diferenciar entre l'escalada esportiva, la de via llarga i la clàssica, però sobre això ja faré un altre post...
Evidentment el risc hi és, però en realitat l'experiència ens dona recursos per creu-re que el controlem, i sobretot la forma de pensar i els valors ajuden molt. Ser conscient que hi ha aquest risc i que hi ha la possibilitat de caure i fer-se mal, i assumir-ho com a cosa normal pel fet que hi ha més a guanyar que no pas a perdre, ajuda a integrar aquest risc en la pròpia escalada com a forma de viure, més que no pas com a esport.

Segon llarg de la via Navarro a la Roca dels Arcs - Vilanova de Meià. 2013.

Jo, personalment, em sento orgullós de pensar així, i de conèixer persones que comparteixen aquesta filosofia. El dia a dia, implica que el temps va passant, i quasi sense adonar-me'n miro enrera i m'observo en batalles passades, tot intentant aprendre dels errors i creixent sobretot com a persona. L'escalada m'ha fer créixer, i ho continua fent, sense cap dubte. És tan senzill traslladar les pròpies pors del dia a dia a una d'aquestes batalles enmig de la paret... I allà estas tu sol amb la roca, lluitant contra tu mateix, aprenent a superar el que sigui, confiant del tot en qui t'assegura a l'altre extrem de la corda, i sobretot confiant en tu mateix.
Evidentment hi ha qui entendrà l'escalada de moltes altres formes, com a esport, com a competició, com a lluita contra la pròpia roca,... i evidentment son totes igual de vàlides que la meva forma de viure l'escalada...

Jo no vull viure per escalar, vull escalar per sentir-me viu, vull que cada segon sigui irrepetible, vull conversar amb la roca i sentir-me lliure i feliç amb mi mateix i amb qui compateixo aquesta forma d'entendre la muntanya i l'escalada com a forma de viure la vida.
Ja tinc ganes de tocar roca de nou...