dimecres, 16 d’octubre del 2013

Pensaments i valors...


Fa molts dies que li dono voltes a escriure i publicar un blog, i al final, m'he decidit.
Potser serà la necessitat de deixar sortir alguna cosa, no ho tinc clar. El que sí se del cert, és que la meva opinió no serà compartida per tothom, al igual que jo no comparteixo totes les opinions que m'envolten.
Últimament m'estic adonant que el ritme que m'envolta és molt accelerat, i això no em passa només en un aspecte en concret, sinó que es podria dir que és generalitzat, i per tant també afecta al temps i espai que destino a la muntanya, i no pas com a esport, sinó com a part imprescindible de la meva vida, la meva essència i la meva forma de viure el meu temps.

No se ven bé què ens està passant, no se que ha fet que tot sigui com és, però el que sí puc afirmar, és que quelcom està succeint. Porto tota la vida fent muntanya, i com més avança el temps menys reconec els valors que em van transmetre de petit. En termes generals podria dir que hi ha un excés de pressa. No hi ha paciència, i la muntanya en demana molta. Cada cop veig més persones que sense cap base ni cap experiència, volen començar a fer alguna cosa de muntanya, i simplement es marquen com a fita un Pedraforca, un Aneto, o ves a saber quina animalada. Clar que son grans cims, imponents i amables, durs i complicats, però no son pas cims per iniciar-se.

Tothom vol començar per aquí, i anar tatxant cims de la llista. No ho entenc, la veritat. Que passa, que els cims de menys de 3000m son tots una merda?
On està la cultura de muntanya de veritat, la que ensenya uns valors entre persones, la que ensenya a compartir amb els amics i amb la pròpia muntanya? No és només la pressa, és també que les coses no es fan bé. Soc dels que pensa que no es pot anar als Alps sense passar molt de temps als Pirineus, i no pots anar a aquests sense haver passat molt de temps fent excursions pel Montseny, Montnegre,...
Qui es pensi que pot passar d'un gimnàs a un 3000m no entén pas que darrera la muntanya hi ha molt més que no pas pujar. L'objectiu principal no ha de ser arribar al cim, ni tornar-ne sa i estalvi, sinó més aviat la plenitud de la tranquil·litat de sentir-se bé amb un mateix tot integrant-se amb la muntanya, deixant que ella et mostri els seus secrets, deixant que t'ompli i et faci gaudir de cada racó del camí.
No hi ha lloc per més competició que la que en un moment donat hi pugui haver amb un mateix, però ha de ser sempre constructiva, per superar-se, no pas per rebaixar un temps com a única fita.
On estan els valors de compartir amb altres persones tot això? Llavors ens estranyem quan no hi ha la cultura de grup, la unitat necessària per fer que tot sigui més fàcil, i que es minimitzin els riscos. Sempre he sentit a dir que a la muntanya, s'ha d'anar al ritme del més lent, i sempre sense que aquest vagi ofegat. No puc entendre la necessitat de córrer, d'esgotar-se, d'arribar al límit, de pensar només en un mateix, i pretendre anar en grup. Crec que hi ha un moment per cada cosa, i cada cosa té un moment. Jo també he tingut la necessitat de desfogar-me molts cops, i he apretat com el que més, però no ho he fet en una sortida de grup, no he arrossegat a ningú per aquest camí.
També cal dir que les relacions entre persones sempre son complicades, i per tant, a la muntanya no serà cap excepció.

No se quina lectura fer de tot plegat, però a grans trets el que sí tinc clar és que els valors de de la tradició excursionista del nostre país, no passen per tenir pressa, anar sense preparació, sense coneixements, això sí, a l'última moda, ni passen per arribar el primer al cim i sentir-se millor que algú altre... Soc dels que pensa que compartir és estimar, i m'agrada anar a la muntanya per gaudir amb altres persones del moment, de l'espai, de cada instant i cada racó del camí, sigui quin sigui el camí, i tant valor té pujar un 4000 com fer una excursió per descobrir el Rasos de Peguera. De fet soc dels que pensa que la base del comportament a la muntanya, el saber anar en grup, el saber ajudar a qui ho necessita, el compartir, el gaudir, el saber portar un ritme o un altre, el saber com orientar-se, com reservar-se i com repartir els recursos, el simple fet de com fer-se una motxilla, no s'apren ni fent 3000mils ni apuntant-se a curses ni caminades de resistència.
Personalment, crec que anem molt malament..
I espero no ofendre a ningú amb aquesta opinió, tot i saber que això serà impossible... Soc conscient que soc jo el raro, simplement per una qüestió de quantitat de persones... Així no anem bé...


1 comentari:

  1. "Compartir és estimar". Em quedo amb aquesta frase. I a la inversa: estimar de veritat és compartir. Com tu bé dius, jo no puc concebre la muntanya de cap altre manera que no sigui aquesta.
    Totalment d'acord amb tu!
    I per cert, enhorabona pel bloc. No m'en perdre cap! ;)

    ResponElimina